SCARPA, TIZIANO
És de nit, l?orfenat està immers en el son. Totes les noies dormen, llevat d?una. Es diu Cecilia i té setze anys. De dia toca el violí a l?església. De nit se sent perduda en la foscor de la soledat i s?alça i s?esmuny de puntetes al seu amagatall: escriu a la persona més íntima i més llunyana, la mare que l?ha abandonada. Per a ella, la música és una activitat com una altra, una repetició opaca d?un seguit de notes. Des del balcó de l?església on les noies toquen suspeses, pensa: «No estic gens segura que la música s?alci, que s?elevi. Crec que la música cau. Nosaltres l?aboquem damunt els caps de qui ens ve a sentir». I així passa la vida a l?Ospedale de la Pietà de Venècia, on les joves òrfenes descobreixen les infinites possibilitats de l?art malgrat viure recloses. Però un dia les coses comencen a canviar, primer imperceptiblement, després amb una força cada vegada més incontrolable, quan arriba un nou compositor i professor de violí. Un sacerdot jove amb el nas gros i els cabells hirsuts de color d?aram. Es diu Antonio Vivaldi. Gràcies a la relació conflictiva amb la seva música, la Cecilia trobarà el seu camí a la vida i serà capaç d?un gest inesperat d?autonomia i d?insubordinació.
